Skip to content

Titulars de 2018

Perdó, volia dir “Títols de 2018”:

  • La memòria de l’arbre, de Tina Vallès
  • El rastre blau de les formigues, de Ponç Pons
  • La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda
  • Le deuxième sexe (vol II), de Simone de Beauvoir
  • Ein ganzes Leben, de Robert Seethaler
  • Cadenes, de Lucia Pietrelli
  • Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís
  • L’ordre du jour, d’Éric Vuillard
  • Això no és Amèrica, de Jordi Puntí
  • Dance of the Happy Shades, d’Alice Munro
  • Les possessions, de Llúcia Ramis
  • A Book of Migrations, de Rebecca Solnit
  • Els estranys, de Raül Garrigasait
  • El que pensen els altres, de Clara Queraltó -> Q
  • Goetz y Meyer, de David Albahari (trad. Peter Caye-Zsabó)
  • Le città invisibili, d’Italo Calvino
  • Anima, de Wajdi Mouawad
  • Μπλε υγρό, de Βίβιαν Στεργίου
  • Flights, d’Olga Tokarczuk (trad. Jennifer Croft)
  • Permagel, d’Eva Baltasar
  • Djan, d’Andrei Platònov (trad. Miquel Cabal Guarro)
  • Hunger, de Knut Hamsun (trad. Sverre Lyngstad)
  • La ciutat cansada, de Maria Cabrera
  • Pedro Páramo, de Juan Rulfo
  • Anatomia de les distàncies curtes, de Marta Orriols
  • El cel no és per a tothom, de Marta Rojals
  • Sabates de taló italià, de Magdalena Tulli (trad. Xavier Farré)
  • ¡Tierra, tierra!, de Sándor Márai (trad. Judit Xantus Szarvas)
  • L’imperi dels lleons, de Sebastià Bennassar
  • A Manual for Cleaning Women, de Lucia Berlin
  • Biliardino, d’Alessio Spataro
  • L’arrache-coeur, de Boris Vian

Breu memòria de 2018

En les primeres hores de 2018 vaig acabar de llegir un llibre que havia encetat en les darreres hores de 2017 (aquestes ratlles arbitràries que tracem al calendari de vegades ens duen a situacions curioses): La memòria de l’arbre de Tina Vallès.

És una novel·la molt bonica, entranyable i tendra, que protagonitza una família ideal (que no vol dir sense problemes). Ve a ser una novel·la de formació o de creixement, que mostra com un nen deixa de ser-ho a mesura que adquireix coneixements, a mesura que no se li amaguen informacions, en el procés que va de reclamar, gairebé cada vespre, contes (o faules) a explicar-ne.

D’aparença senzilla, completa aquella famosa màxima rodorediana i demostra que una novel·la també són silencis, perquè el que no es diu al llibre, el que no fa explícit cap personatge, assoleix una gran importància. Els episodis, al ritme de les fases del creixement o de la malaltia, estan molt ben trenats… o potser hauria de dir ben cosits. Sí he de dir que l’artefacte novel·lístic funciona com un rellotge amb les peces perfectament ajustades.

Pàgines de 2017

El 2017 va ser un any d’esdeveniments i pàgines interessants:

  • Il Gattopardo, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa
  • Blanco nocturno, de Ricardo Piglia
  • L’amor que fa caure ciutats, d’Eileen Chang
  • Fes-me la permanent, d’Anna Carreras
  • La Guerra Civil Española, de Paul Preston i José Pablo García
  • La Natura Esposta, d’Erri de Luca
  • Mes amis, d’Emmanuel Bove
  • Articuentos escogidos, de Juan José Millás
  • Incerta glòria, de Joan Sales
  • Reflections in a Golden Eye, de Carson McCullers
  • Un barrage contre le Pacifique, de Marguerite Duras
  • Der Schwimmer, de Zsuzsa Bánk
  • Continents, d’Andreu Gomila
  • Into the Whirlwind, d’Eugenia Ginzburg (trad. Paul Stevenson & Manya Harari)
  • La signorina Else, de Manuele Fior
  • La Société du Spectacle, de Guy Debord
  • Commentaires sur la société du spectacle, de Guy Debord
  • Debord est mort, le Che aussi, et alors?, de Gérard Guégan
  • At the Existentialist Café, de Sarah Bakewell
  • Il dio Marte croato (Due raconti), de Miroslav Krleža (trad. Silvio Ferrari)
  • Veus al ras, de Sebastià Perelló
  • Hateship, friendship, courtship, loveship, marriage, d’Alice Munro
  • No miris enrere, de David Castillo
  • Austerlitz, de W. G. Sebald
  • Germà de gel, d’Alicia Kopf
  • Voyage in the Dark, de Jean Rhys
  • Le voyage d’Octavio, de Miguel Bonnefoy
  • Los autonautas de la cosmopista, de Julio Cortázar i Carol Dunlop
  • Al Giro d’Italia, de Dino Buzzati
  • Imagining the Balkans, de Maria Todorova
  • Il peso della farfalla, d’Erri de Luca
  • L’últim mono, de Lluís Maria Todó
  • Argelagues, de Gemma Ruiz Palà
  • The Voyage Out, de Virgina Woolf
  • Quaranta anys perduts, de Rosa Maria Arquimbau
  • Els germans Karamàzov, de Fiódor Dostoievski (versió de Joan Sales)
  • Reborn – Journals & Notebooks (1947-1963), de Susan Sontag
  • Olivas Garten, d’Alida Bremer
  • Aigua bruta, de Pau Vidal
  • Le deuxième sexe (vol I), de Simone de Beauvoir

Maduresa futbolística

Quan era petit se’m podia considerar un fanàtic futboler total. Extrem fins i tot. Si el meu equip perdia, plorava i era incapaç de sopar (ma mare sovint esquivava el problema fent-me sopar abans d’hora si hi havia partit). A més, he d’admetre que els anys de la meva infantesa no van coincidir amb els millors anys futbolístics del meu equip. I, per arrodonir-ho, hi havia mon pare.

Mon pare era el rei de burxar. Quan arribava a casa després d’un partit, sempre, sempre, em demanava el resultat tot i que el sabia molt millor que jo. I no hi havia escapatòria. Si havia perdut, s’hi rabejava: quin equip tan dolent, i contra un “segona divisió” (qualificatiu que obtenia qualsevol equip, encara que fos el líder de la lliga en aquells moments, val a dir), quina vergonya, quina colla de mantes que no saben jugar. Si guanyava, no era millor. Si ho feia per poc, havia guanyat per l’àrbitre, de pura casualitat i amb molta sort, o perquè els contraris eren nefastos. Si golejava, invariablement el rival era molt dolent. I ho rematava afirmant que era una vergonya guanyar de tants gols contra un equip petit (un cop més, fos el que fos) i quin mal gust i quin comportament poc esportiu demostrava el meu equip amb aquesta manera de fer.

Vaig arribar a l’extrem de témer més els dards enverinats de mon pare que el resultat del partit en si. Així ens vam passar uns quants anys fins que l’edat i la millora generalitzada del meu equip em van fer madurar. Si més no, futbolísticament. Hi va ajudar també un punt d’inflexió: encara no sé com, vaig descobrir que, al bar on mon pare mirava els partits de futbol, antre ocupat invariablement per fanàtics furiosos de l’arxienemic del meu equip, el comportament del meu progenitor era exactament el mateix o exactament el contrari: qui guanyava de casualitat i sense mereixement (o perdia de manera humiliant) era l’equip d’aquella gent.

Va resultar revelador: vaig entendre que tota aquella sal a la ferida (o l’aigua al vi, en cas de victòria) obeïa al fet que jo era una presa fàcil. Em deixava burxar, diguem-ho així. Resultava facilíssim, i m’imagino que també divertidíssim, fer-me enrabiar. Allà vaig descobrir els usos pràctics de la ironia, que va esdevenir l’arma defensiva davant els comentaris burletes i, més endavant, també davant el futbol en general.

Amb el pas dels anys, va canviar la perspectiva de mon pare respecte al futbol. Crec que es va cansar de veure’n a totes hores a la televisió i als diaris. De vegades, l’esbandia amb un “pilota” ben despectiu. No ho deia clarament, però crec que ho percebia com una maniobra per distreure’ns d’aspectes més importants de la vida i de motivar que tots plegats es prenguessin massa seriosament un simple esport.

Aquesta és l’autèntica maduresa futbolística: saber que tot plegat no és més que un joc. Considerar que, avui dia, tots els equips són bàsicament el mateix. No passa res per preferir-ne un, però cal tenir clar que no és millor des d’un punt de vista moral. Hem d’entendre també que ens serveixen futbol (o esport) a totes hores i en tots els formats per mantenir-nos encantats, perquè en aquest àmbit hi ha competició, drama i èpica, elements que als humans ens apassionen des de la prehistòria. Per a la salut de tothom, l’ideal seria mirar els partits, gaudir del triomf o pair la derrota com es fa en qualsevol situació en què hom no té cap mèrit ni cap culpa, i un cop acabat el partit, deixar de pensar-hi. Un fet tan aleatori com un resultat esportiu no hauria d’influir en l’estat d’ànim d’una persona madura.

IF 70.

Vides viscudes el 2016

És a dir, llibres llegits:

  • Gegants de gel de Joan Benesiu
  • Vae Victus d’Albert Sánchez Piñol
  • The Heart is a Lonely Hunter de Carson McCullers
  • Saltaré sobre el fuego de Wislawa Szymborska (trad. A. Murcia i G. Beltrán)
  • The Fifth Child de Doris Lessing
  • L’occupation des sols de Jean Echenoz
  • Canne al vento de Grazia Deledda
  • Schlump de Hans Herbert Grimm
  • L’amant de la Chine du Nord de Marguerite Duras
  • L’amant de Marguerite Duras (R)
  • Oranges are not the only fruit de Jeanette Winterson
  • El revers de l’arena de Serge Basso de March (trad. JM Sala-Valldaura i N. Bittoun-Debruyne)
  • La forteresse de Mesa Selimovic (trad. J. Descat i S. Meuris)
  • Café Titanic d’Ivo Andrić (trad. Luisa Fernanda Garrido i Tihomir Pistelek)
  • Mrs. Dalloway de Virginia Woolf
  • Aigua viva / L’hora de l’estrella de Clarice Lispector (trad. Josep Domènech Ponsatí)
  • Pas pleurer de Lydie Salvayre
  • Ombres franceses d’Anna Carreras
  • Temps de segona mà de Svetlana Aleksiévitx (trad. Marta Rebón)
  • Good Morning, Midnight de Jean Rhys
  • Vents més salvatges de Bel Olid
  • Anna Karènina de Lev Tolstoi (trad. Andreu Nin)
  • L’iceberg de la Punta d’Òscar Mercadé
  • Les generacions espontànies de Mar Bosch Oliveras
  • Necrópolis de Boris Pahor (trad. Barbara Pregelj)
  • Savage Coast de Muriel Rukeyser
  • Il ponte sulla Drina d’Ivo Andrić (trad. Bruno Meriggi)
  • Laissez-moi (Commentaire) de Marcelle Sauvageot
  • Tantes mudes de Mireia Calafell
  • L’arte della gioia de Goliarda Sapienza

Una contribució (teòrica) a la projecció exterior de la cultura catalana

Enguany m’han distingit amb un dels deu premis Josep Maria Batista i Roca – Memorial Enric Garriga Trullols. Vaig recollir el guardó dissabte i diumenge, gràcies al transport públic millorable d’aquest país, vaig passar força hores a l’aeroport del Prat esperant agafar un vol que em tornés a Luxemburg. D’aquesta manera vaig gaudir del lleure per poder estudiar una mica aquesta llampant terminal i reflexionar un moment sobre la projecció de Catalunya.

Per començar, em va sorprendre l’animació que hi havia a les sis del matí: gairebé totes les botigues eren obertes i hi havia molta gent pul·lulant pels passadissos lluents de la terminal 1. Em sentia una mica menys sol, però igualment endormiscat i, per passar l’estona i aprofitant que hi eren, vaig visitar algunes d’aquestes botigues. En cap d’elles em van rebre dient-me “bon dia”. A totes, o “buenos días” o “good morning”. En alguns casos, fins i tot, van continuar en castellà malgrat que jo sí hagués saludat dient “bon dia”. El que sí he de reconèixer és que tots els dependents amb qui vaig coincidir aquell matí van ser extremament amables i somrients. En aquelles hores em semblava un miracle i els ho agraeixo amb tota sinceritat.

Al cafè on vaig esmorzar, tres quarts del mateix: el personal, alegre, simpàtic i servicial, parlava castellà entre ells i amb els clients, amb l’anglès com a única alternativa idiomàtica. Només el senyor que em va preguntar què volia beure es va passar al català quan li vaig respondre en la meva llengua. I mentre bevia i menjava i passejava els ulls al meu voltant vaig pensar en tot això i en la imatge que es desprèn de l’aeroport de Barcelona.

No ens hi parlen, gairebé mai, en la llengua del país (que, això sí, és la primera i més visible en la retolació oficial). Les botigues de roba són d’allò més anodines (les que veig a Luxemburg cada dia o en aeroports d’altres ciutats). No diré marques. Se suposa que Barcelona és una capital de disseny i moda, oi? No s’hauria d’apreciar també al seu aeroport? Pel que fa als souvenirs, per sort, hi ha poques flamenques, encara menys toros i no queda ni rastre del barret de mexicà que era el record estrella quan jo estudiava. Tanmateix, hi ha poca varietat: Gaudí en totes les presentacions possibles, el Barça declinat de mil maneres i poc més. Una asèpsia general, en certa manera, com si Barcelona no fos ni Catalunya ni Espanya.

Amb l’alcohol, la mateixa història: els vins catalans hi són presents, però al costat de riojas, toros i altres denominacions espanyoles. I no hi ha res que els distingeixi, només un simple rètol que indica la denominació d’origen, però que no hi dona més relleu que a les de fora de Catalunya. I tot això compartint lleixes amb productes tan nostrats com el whisky, la ginebra i el xerès.

Finalment, la conclusió és que, en aquest aeroport, falla la projecció de la cultura. A seques, sense adjectius (en francès en dirien tout court). Entre tanta botiga, ni una sola llibreria. Sé que són els temps que són, que tothom té mòbil o llibre electrònic o ambdós, però resulta desolador nogensmenys. L’únic lloc on venen llibres és un quiosc i ja us podeu imaginar el panorama: domini absolut dels best-sellers i dels llibres empresarials, la majoria en castellà, amb una finestra per a l’anglès (i un espiell, com a molt, per a l’alemany). Si hi havia llibres en català, no vaig saber trobar-los.

No tinc ni idea de com podem revertir aquesta situació al principal aeroport de Catalunya. Ni tan sols si és possible fer-ho. Sí sé que qui aconseguís que la cultura catalana fos visible a la principal porta d’entrada i de sortida del país també mereixeria un premi.

Nouvelle cuisine

Vaig llegir Camisa de foc fa molts anys i, malgrat que en conjunt em va agradar, vaig sortir d’aquella lectura una mica aclaparat, superat pel barroquisme desfermat de la novel·la. Com que aquesta característica, en general, m’encanta, em vaig prometre seguir la pista de l’autora.

Evidentment, no ho vaig fer.

Per això vaig estar tan content quan El Cep i la Nansa va anunciar la publicació d’una nova obra d’Anna Carreras. Els elogis que van anar apareixent a internet me’n van fer venir encara més ganes fins que, finalment, en vaig aconseguir un exemplar. Vaig llegir Ombres franceses d’una tirada, en un vol. De fet, físicament volava jo, però el text, ben sovint, també s’enlaira. No s’assembla a l’anterior obra de l’autora. Ombres franceses La llengua és pulcra, precisa, endreçada, gairebé continguda i el joc barroc (amb els miralls i els paral·lelismes) es trasllada a l’estructura del relat. És una lectura dinàmica, captivadora, apassionant. Una delícia, sofisticada i equilibrada, com els plats que cuina la Juliette, la protagonista.

O una de les protagonistes, perquè es tracta d’una nouvelle coral. Això sí, els personatges pivoten al voltant d’aquesta noia intel·ligent, refinada, ambiciosa, atractiva i un xic ingènua. Tant ella com els seus companys de funció presenten una cara i, com encertadament assenyala el títol, algunes ombres. Definitivament franceses, atesa l’ambientació reeixida, a través de descripcions i evocacions, en un París de postal. Amb tot plegat, el llibre s’assaboreix i deixa un bon gust de boca. Com en els millors àpats, m’ha quedat una miqueta de gana, només una miqueta i, per tant, estaré atent per veure què més surt dels fogons d’aquesta chef étoilée.

Per a les postres, només un parell de frases del text:

Si l’home és la mesura de totes les coses, i el valor de les coses depèn dels homes que les valoren, no hi ha valors universalment vàlids.

Ni viure és un guany ni morir és una pèrdua. Pensar així és un acte de covardia i una manera d’estimular l’angoixa.

 
 

Desitjos realitzats el 2015

I alguns no eren senzills:

  • Il ritorno di Filip Latinovic, de Miroslav Krleza
  • Barcelona no existeix, de David Castillo
  • La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès
  • ZeroZeroZero, de Roberto Saviano
  • Revista abril, número 49
  • Der Vorleser, de Bernhrad Schlink
  • Passage en douce (Carnet d’errance), d’Helena Klakočar
  • La vida lenta, de Josep Pla
  • Ein Tag in Barcelona, de Daniel Brühl (i Javier Cáceres)
  • La nausée, de Jean-Paul Sartre (R)
  • L’estiu que comença, de Sílvia Soler
  • Vilanova desapareguda, d’Anna Lleó Albà
  • El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda
  • Barcelona!, de Grégoire Polet
  • Licantropia, de Carles Terés
  • Nightwood, de Djuna Barnes
  • Los rojos de ultramar, de Jordi Soler
  • La cinquena planta, de Manuel Baixauli
  • Els crims nostrats, de diversos autors
  • Crim de germania, de Josep Lozano
  • L’home manuscrit, de Manuel Baixauli
  • Réparer les vivants, de Maylis de Kerangal
  • Une mémoire pour l’oubli, de Mahmoud Darwich
  • Herzog, de Saul Bellow
  • Cristo si è fermato a Eboli, de Carlo Levi
  • Revista abril, número 50
  • Un film (3.000 metres), de Víctor Català
  • Die Verlorene Ehre der Katharina Blum, von Heinrich Böll
  • Olive Kitteridge, d’Elizabeth Strout

Passant fulls del 2014

  • Dies de cel groc, de Laia Fàbregas
  • Des voix dans le vent, de Grozdana Olujic
  • Victus 1714, d’Albert Sánchez Piñol
  • Cómo nos venden la moto, de Noam Chomsky i Ignacio Ramonet
  • Dotter of her father’s eyes, de Mary M. Talbot i Bryan Talbot
  • Bitllet senzill, de Josep Solano
  • Mars del Carib, de Sergi Pons Codina
  • Els senyors del poder, d’Imma Cabré
  • La mia vita disegnata male, de Gipi
  • Death and the Dervish, de Meša Selimović
  • Poesie scritte a tredici anni a Bergen-Belsen (1944), d’Uri Orlev
  • L’altra, de Marta Rojals
  • Le mec de la tombe d’à côté, de Katerina Mazetti
  • I diari di Rubha Hunish, de Davide Sapienza
  • La llista, de Laia Fàbregas
  • Dear Life, d’Alice Munro
  • Der Besuch der Alten Dame, de Friedrich Dürrenmatt
  • Marzi: la Pologne vue par les yeux d’une enfant, de Sylvain Savoia i Marzena Sowa
  • La flor de la prunera, de JR Armadás

Literatura catalana internacionalitzada a la Fira de Frankfurt

Passejant per la famosa fira del llibre de Frankfurt em vaig trobar amb un estand meravellós que havien preparat entre l’Institut Ramon Llull i l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta és una imatge d’algunes obres catalanes traduïdes a altres idiomes que s’exposaven en un lloc destacat de la instal·lació.

Alguns llibres catalans a Frankfurt

Alguns llibres catalans a Frankfurt

css.php